Falsa creença: teoria de la ment i llenguatge.
La falsa creença
Es podria entendre la falsa creença com l’habilitat d’arribar a comprendre que les persones podem percebre el món de maneres molt diferents. Això implicaria que el que jo se o el que jo crec o conec, no ha de ser el mateix que una altre persona sàpiga, cregui o conegui.
Teoria de la ment: conjunt d’estats mentals
La Teoria de la Ment inclou molt més que la lectura de la conducta en termes de desitjos i intencions, la lectura ocular en termes d’estats mentals perceptius o el fet de compartir estats mentals sobre un objecte (Tirapu, 2007). La Teoria de la Ment és la via per representar el conjunt d’estats mentals tals com simular, pensar, creure, conèixer, somiar, imaginar, enganyar, endevinar, a més de relacionar tots els estats mentals amb les accions. Si voleu saber més sobre què és i què ens aporta la teoria de la ment consulteu el següent post.
Segons Serrat (2011), els inicis de la comprensió de la falsa creença apunten cap a una comprensió que es produeix entorn els quatre anys d’edat. Actualment es creu que el desenvolupament de les capacitats de teoria de la ment s’aconsegueixen progressivament. La comprensió de la falsa creença és doncs, una fita més en aquest desenvolupament. Realment l’adquisició o comprensió de la falsa creença és molt important de cara a resoldre tasques que impliquin entendre o comprendre que no tothom sap, creu o coneix el mateix. És difícil arribar a aquest punt de comprensió, però quan s’aconsegueix els nens són capaços de comprendre que cadascú construeix el seu propi coneixement, és a dir, que cadascú entén el món a la seva manera i li dona un sentit personal i individual. A més a més, les persones basen les seves creences en el seu coneixement, i com a conseqüència aquestes creences poden ser diferents de la realitat. Una altre conseqüència de la falsa creença és que tothom actua en funció del que creu i pensa, i per tant, si sóm capaços de comprendre-ho serem capaços de predir el comportament de les persones a partir del seu estat mental o de les seves pròpies creences.
El desenvolupament de la comprensió de la falça creença és doncs una capacitat mentalista molt important que ha de desenvolupar el nen. Es tracta d’una capacitat vinculada com ja hem apuntat a la teoria de la ment. A més a més, la falça creença també s’ha relacionat amb diversos aspectes del desenvolupament del llenguatge (Serrat, 2011).
Falsa creença de primer ordre (entorn els 4 anys): La tasca de Sally i Ana.
Tasca
Es presenten dos personatges: l’Ana i la Sally. Totes dues tenen dues cistelles. Al principi el nen/a veu les dues cistelles però cap personatge.
Apareix la Sally i amaga una bola a la seva cistella i marxa. A continuació, apareix l’Ana que canvia la bola de la cistella de Sally a la seva pròpia cistella.
Pregunta: On buscarà Sally la bola?.
- Resposta incorrecta: Sally la buscarà a la caixa on està realment la bola.
- Resposta correcta: Sally buscarà a la seva cistella, ja que ella no ha vist com l’Ana l’ha canviava de lloc. De manera que tot i que el nen/a sap realment on està perquè ho ha vist, entenen que la Sally no ho ha vist i que per tant no ho sap (falsa creença).
Segons l’estudi de Baron (2002), el 80% de la mostra utilitzada de nens amb autisme va contestar la resposta incorrecta (fins i tot els que presentaven un quocient intel·lectual normal), mentre que la major part dels nens normals de 4 anys van contestar la resposta correcta.
L’habilitat d’adonar-se que el personatge de la història posseeix una creença falsa, pot ser expressat com la capacitat per detectar quan algú és enganyat en una situació. La discriminació explícita que algú ha estat enganyat, pressuposa d’una banda, la diferenciació entre els estats mentals propis i els aliens, i per una altra, alguna consciència de la capacitat d’altres organismes de tenir estats mentals de creença (Tirapu, 2007).
Cap als 4 anys es produeix la resolució correcta d’aquesta tasca, observant-se que quan el nen/a respon la resposta correcte, ja és capaç de posar-se en el lloc de l’altre, adquirint així l’habilitat de solucionar les falses creences de primer ordre.
Falsa creença de segon ordre (entorn els 6 o 7 anys.)
Les falses creences de segon ordre fan referència a la capacitat que tenen els nens d’atribuir falses creences als altres. Hi ha dues raons per justificar aquestes creences.
- La interacció social es produeix com a una “interacció de ments”, en la qual ha de tenir-se en compte el que els altres pensen dels pensaments d’altres persones.
- Aquest tipus de creences requereixen la comprensió d’un tret principal dels estats mentals, la seva naturalesa recursiva.
En aquestes tasques, respecte la creença falsa de primer ordre, comporta un altre nivell més de recursivitat: el nen ha de representar-se la representació que un personatge té de la representació d’un altre.
Tasca
‘És un dia calorós d’estiu. Joan i María estan asseguts al parc quan veuen arribar una furgoneta de gelats. Com no porten diners a sobre, la María decideix anar a buscar diners a casa seva. L’home dels gelats li assegura que esperarà al parc, però al cap d’uns minuts en Joan veu com el gelater arrenca la furgoneta per anar-se’n. En preguntar-li on va, el gelater contesta que marxa a la zona de l’església perquè al parc amb prou feines hi ha gent. Quan el gelater va conduint camí a l’església, la María el veu des de la porta de casa seva i li pregunta on va. Així, la María també s’assabenta que estarà a l’església. Per la seva banda, en Joan, que no sap que la María ha parlat amb el gelater, va a buscar- la a casa seva però no la troba. El veí li diu al Joan que la María se n’ha anat a comprar un gelat.
Pregunta: On pensa en Joan que la María haurà anat a buscar al gelater?
- Resposta incorrecta: La Maria anirà a la zona de l’església.
- Resposta correcta: La Maria anirà al parc on estavan asseguts inicialment.
Com en la falsa creença de primer ordre, es narra una història, però en aquesta dos personatges són independentment informats de la nova localització inesperada d’un objecte (furgoneta de gelats); per tant, tots dos saben on està, però hi ha un error en la creença de segon ordre d’un personatge sobre la creença de l’altre, i als nens se’ls hi pregunta sobre aquesta creença errònia.
L’estructura és la mateixa que la descrita en relació a la tasca de Sally i Ana en la versió de segon ordre.
En aquesta ocasió, el personatge (Joan) al que se li ha d’atribuir l’estat mental, té una creença falsa sobre la creença que un segon personatge (Maria) té sobre un determinat estats de fets.
Teoria de la ment, falsa creença i influència del llenguatge
A l’estudi de Serrat et al. (2011) van comprobar que el llenguatge influeix a millorar la teoria de la ment, més concretament, la falsa creença. En el seu estudi van utilitzar varies condicions entre les quals hi havia una control, una on s’utilitzava el llenguatge i una altre que no. En la condició de diàleg (el nen participa en la conversa, hi ha un intercanvi comunicatiu) o en la condició d’atribució de qualitats (els nens no participen en la conversa; només escolten allò que l’experimentador comenta sobre els objectes), es veu clarament que és gràcies al llenguatge que es produeix una millora en la comprensió de la falsa creença. A la condició control (no hi havia ús de llenguatge, sino que només s’utilitzen interjeccions i vocabulari per dirigir l’atenció), els nens no milloren en l’execució i comprensió de tasques de falsa creença. És a dir, per a que els nens resolguin bé les tasques que comporten un component de falsa creença o teoria de la ment, és necessari que vagi acompanyada de llenguatge, com a l’estudi es podia observar a la condicion de diàleg i a la condició d’atribució de qualitats.
Referències bibliogràfiques:
Baron-Cohen, S. (2002). The extreme male brain theory of autism. Trends in cognitive sciences, 6 (6), 248-254.
Serrat, E., Rostan, C. & Sidera, F. (2011). Llenguatge i teoria de la ment. Un estudi sobre el paper del diàleg i de l’atribució de qualitats en la comprensió de la falsa creença. Revista de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport, 28, 121-142.
Tirapu-Ustárroza, J., Pérez-Sayesa, G., Erekatxo-Bilbaoa, M., & Pelegrín-Valerob, C. (2007). ¿Qué es la teoría de la mente?. Rev Neurol, 44(8), 479-489.