La dislexia i l’accés al lèxic

La dislexia i l’accés al lèxic

La dislèxia és un trastorn d’aprenentatge que afecta principalment a les habilitats implicades en la lectura fluent de les paraules i en la seva escriptura; és a dir, en l’accés al lèxic. Les persones amb dislèxia no presenten cap tipus d’alteracions neurològiques i/o sensorials que ho justifiquin. A més a més, normalment han rebut prèviament oportunitats escolars per al seu aprenentatge. Afecta el procés lector i escriptor.

Fonamentalment estan alterades les habilitats de consciència fonològica, memòria verbal i velocitat de processament verbal.

• Consciència fonològica: és l’habilitat per identificar i manipular els sons de les paraules i està reconeguda com l’habilitat fonamental per realitzar els processos d’anàlisi i síntesi inherents en la llengua escrita.
• Memòria verbal o fonològica: és l’habilitat per retenir l’ordre seqüencial del material verbal durant un curt període de temps. Per exemple: recordar una llista de paraules o dígits o bé una llista d’instruccions.
• Velocitat de processament verbal: és el temps que es necessita per processar informació verbal familiar com grafies i dígits.

Com accedim al nostre lèxic?

Per a estudiar el procés d’accés al lèxic s’han emprat mètodes cronomètrics com les tasques de decisió lèxica. Les variables utilitzades:

• Freqüència: les paraules més freqüents es reconeixen amb més facilitat (temps de reacció més breus i menys errors). Té efectes en les paraules contingut, no en les paraula funció. Per exemple: la paraula casa te una freqüència més alta (s’utilitza més) que la paraula vesc (s’utilitza menys)
• Familiaritat: és un concepte similar a la freqüència però en una escala individual o de grup. Les paraules més familiars es reconeixen més de pressa i sense errors. Per exemple: la paraula bolquer és molt poc freqüent en el dia a dia de la nostre llengua, però és molt familiar en el context de les llars d’infants.
• Edat d’adquisició: les paraules que s’aprenen més aviat en el temps, es reconeixen més ràpid i amb menys errors. Tot i la independència de l’efecte de freqüència, alguns atribueixen els efectes a la freqüència acumulativa.
• Freqüència acumulativa: explica els efectes de les 3 variables anteriors. Contra més vegades una persona ha estat exposada a la paraula, el temps de reacció és menor i comet menys errors.
• Longitud: a igual freqüència les paraules més curtes es reconeixen abans que les llargues. El reconeixement auditiu mesura la longitud amb síl·labes i el reconeixement visual en lletres. Per exemple: a igual freqüència (s’utilitcen igual), la paraula ànec es reconeixeria abans que la paraula comptador, ja que aquesta última és més llarga.
• Lexicalitat (o efecte paraula vs. no paraula): el temps que es triga a respondre positivament a una paraula és sempre més breu que el que es triga a respondre negativament a una no-paraula.
• Veinatge: reconeixement de la paraula escrita. Són veïns d’una paraula tots aquells altres mots que comparteixen totes les lletres menys una. Per exemple les paraules següents són veines: cara, casa, cama, cala, capa. El reconeixement d’una paraula poc freqüent s’alenteix si en el seu veïnatge hi ha una més freqüent.
• Imaginabilitat (o correcció/abstracció): si una paraula està relacionada amb una representació conceptual fàcilment imaginable, es reconeixerà més de pressa que una que sigui abstracte. Per exemple: la paraula taula es reconeixerà abans que la paraula suma, ja que una taula està representada i la podem veure i tocar; en canvi una suma és un concepte abstracte.
• Facilitació semàntica: el reconeixement d’una paraula és més fàcil si va precedida d’una altre paraula amb la que té relació semàntica. Per exemple: la paraula hospital es reconeixerà més ràpida si va precedida de la paraula metge.